APROFITANT FINS A L'ÚLTIM DIA

Aeroport de Caracas, 17 d'octubre de 2007

El dia 12 d’octubre a Puerto Ayacucho, Estat d’Amazones, es varen realitzar dos actes: una “marcha para Jesús”, que va recórrer d’una punta a l’altra la ciutat i que, bàsicament, va consistir en exaltar massivament el nom de “nuestro señor” i un acte polític del PPT, Patria Para Todos, en celebració del 7è aniversari de govern a l’Estat de l’Amazones que va consistir en una sèrie de discursos polítics i de presentacions musicals.

Un dia a Caracas amb l’Álvaro, qui -mentre ens acompanya a revelar les fotografies del viatge, que pròximament podreu visionar des d’aquest blog- ens explica les seves experiències, sovint arriscades, amb la càmera de fotografia. Mireu el seu últim treball amb nens i nenes de Mérida, del barri Pueblo Nuevo: http://www.ancla2fotografia.blogspot.com/

El dia 13 d’octubre, a Caracas, al Parque del Este, com popularment es coneix -o el Parque Generalísimo Francisco de Miranda- encara feien actes en motiu del dia de la resistència indígena. “Diálogo de saberes originarios, la Cultura va al parque”. Una trobada de les diverses ètnies i comunitats indígenes que coexisteixen a Veneçuela, una mostra de les danses típiques, de l’artesania i gastronomia de cada una. Els líders agraïen al President Chàvez el reconeixement i la invitació a la capital del país.

S’han commemorat 512 anys de resistència indígena, algunes publicacions en fan un repàs històric i crític. Altres, diaris de gran tirada, ni tan sols en fan referència.

La gent de la Creu Negra Anarquista de Caracas, que ha vist la pel.lícula de “Salvador”, vol que els hi expliquem coses sobre Salvador Puig Antich, el MIL i els grups autònoms. La pel.lícula no està feta per explicar la història. Ens hem trobat un grupet al Parque del Este i hem conversat una bona estona. Rodolfo, que ja s’havia llegit el llibre de Telesforo Tajuelo, marca diferències entre les lluites anticapitalistes d’aquí i d’allà. L’acte s’havia de fer a la ONG però, després de l’última activitat, el 21 de setembre, dos companys foren apunyalats per l’esquena, a la sortida de la casa, gratuïtament, sense robar-los, i per això, al ser recents aquests fets, es va considerar més convenient trobar-nos en un altre lloc.

De mentre Chávez està a Cuba, amb Fidel Castro. L’Aló Presidente del diumenge es retransmet des de Santa Clara, on es rendeix homenatge al Guerriller Che Guevara, en el 40è aniversari de la seva mort. Més de vuit hores de programa? el rècord?

És tota una aventura arribar a la platja caribenya de Chuao. Primer un autobús fins a Maracay; després una altra buseta fins a Choroní, travessant el parc nacional Henri Pitier, que és com el ral•li Maracay-Choroní, si s'ha de jutjar per la empinadísima carretera i les corbes de 180º. Cal travessar una serralada de vessants frondosos i plena de rierols que travessen la carretera, dificultant el pas del bus amb esfondraments i inundacions. Per si no fos poc solament hi cap un cotxe en la majoria de punts del traçat, pel que l'intrèpid xòfer es dedica a tocar el clàxon desmesuradament per a avisar per on anem. Sembla les barraques de la fira. De tant en quan, en una d'aquestes interminables corbes apareix de front un cotxe, llavors solament queda trepitjar el fre de gom a gom i esperar que no hagi col•lisió, doncs el barranc que queda als peus és aterridor. Encara que no ho sembli va ser la mar de divertit. Ens han dit que els caps de setmana, la gent baixa a patolls a les platges de Choroní i el bus va ple de joves emborratxant-se, més espectacle per a aquest trajecte.

Finalment, vam arribar al poble de Choroní, exemple de com el turisme modificala vida d'un poble de pescadors. Botigues de bikinis, postals de record, posades i hotels de retrobament, fins i tot un restaurant vegetarià per als hippies europeus d'una vegada a l'any. La nostra parada és mínima, vam agafar una barca que ens va dur fins a Chuao, un poblet al que solament es pot arribarper mar. Quins bots pega la llanxa! sembla una muntanya russa aquàtica, el que condueix la barca, ja fet al turisme, ens va explicant els relleus i accidents del terreny, com si d'un guia es tractés: els cellers de Choroní, la badia de Chuao, el far que funciona amb energia solar, la muntanya amb cara d'indi…

Per fi arribem a la platjeta, ens deixa al costat del negoci de Francis, un negre primot al que costa entendre. Ens tracta amb amabilitat, ens deixa penjar el chinchorro i ens prepara un sopar deliciós. La platja és preciosa, perquè negar-ho, les muntanyes verdes envolten la petita badia, deixant caure les seves faldilles directament sobre l'aigua. A Juanito li recorda Galícia, a mi Zarautz, sense surferos fatxendes i sense passeig amb restaurants de Arguiñano. L'aigua està temperada i neta, els pelicans es llancen en picat per a capturar peixos o descansen surant prop de la riba. El sol ens torra, la sorra ens acarona, el so de les ones ens amanyaga.

El poblet de Chuao està en obres, les voreres aixecades, les cases recèn pintades de colors i ciment i sorra a cada 20 metres. Es tracta d’una inversió del govern dintre del programa de desenvolupament endogen. A Chuao està el millor cacau del món, diuen, nosaltres ho hem provat, unes senyores l’estaven processant a mà a la porta de casa, autèntic. El cacau més la platja caribenya, fan d'aquest poblet aïllat un lloc en el qual invertir i promocionar. Només esperem que el qualificatiu d'endogen es tradueixi en respecte pel mitjà i sabor propis, i no acabi corromput pels interessos del turisme.

UN DIA DE PESCA

San Fernando d’Atabapo, Estat d’amazones, 10 d’octubre de 2007.

El sol fa brillar el gran Orinoco i el cel i els arbres s’hi reflexen. Avui anem a pescar. Naveguem fins lluny. Ens parem en un tros on ja saben els indígenes que hi trobarem molts cucs, un “lombrizal”, li diuen. Tenim el bongo preparat per a que des d’aquest puguem estar pescant sis persones. Naveguem pels llocs més entrèpids, pels racons més frondosos, més selvàtics, en busca d’una bona pesca. De camí anem preparant els nostres guarals. El guaral és l’instrument amb el que pesquem, és una petita obra d’art feta amb un palet de fusta flotant on s’hi enrosca el fil de pescar, un trosset de plom -que fa de pes- i l’ham a la punta.

A l’ombra dels arbres amarrem el bongo. Silenci i temps, necessita la pesca. Escoltem a un munt d’animals, xiulets exòtics, uns més greus, altres més aguts, rararararararara... costa imitar aquests sons però el noiet que ve amb nosaltres ho fa prou bé. Moltes papallones se’ns acosten, són molt grans i de diverses formes i colors. El vent fa dansar les fulles a l’aigua.

Ja hem pescat suficient per preparar un bon esmorçar. Ens parem en una platjeta del riu, desèrtica, però no és la primera vegada que s’hi paren els indígenes. Ja tenen una petita foguera preparada per encendre. Pengen l’olla, aigua del riu, sal i els saltones. El plat l’acompanyen amb el mañoco (yuca dissecada i trossejada), el casabe (pa de yuca) i la catara (salsa picant feta amb una base de suc de yuca i pebrots picants. Aquesta que mengen està condimentada amb pell de conill però la catara de l’hivern es fa amb formigues, que són afrodisíaques). Els sorprèn que portem una dieta vegetariana i ens pregunten molt el perquè. Anar a caçar o pescar és part de la seva vida com per a nosaltres anar al supermercat, els resulta difícil d’entendre la nostra opció.

Tenen una bona tècnica de pescar, nosaltres per molt que ens hi esforcem no ens acaba de sortir del tot bé. Això no vol dir que no hàgim pescat res nosaltres. Entre tots hem pescat 28 saltones, no està gens malament.


ELS JOVES PROTESTEN

Ja s’ha fet fosc i avui tampoc ha arribat la llum. Poca cosa més podem fer que conversar i compartir amb la família que ens acull a San Fernando.

“Chávez tiene para dar electricidad hasta el último rinconcito de Venezuela”, ens diu un jove amb un tò de protesta, mentre fa els deures –las tareas- a la llum d’una espelma. L’alcaldia està racionant el consum d’electricitat perquè diu que hi ha poc gasoil i el dia que dóna llum ho fa a partir de les 9 o les 10 de la nit, quan ja casi tothom està dormint, especialment els joves que comencen les classes a les 6 del matí. Cada dia arriba al port un carregament de gasoil per alimentar el generador d’electricitat, que també fa funcionar la bomba d’aigua, és a dir, sinó hi ha llum tampoc hi ha aigua. El cas és que no tot el gasoil es fa servir a Atabapo, la frontera colombiana està just a l’altre costat de l’Orinoco i el contraban és molt gormand.

“¡El alcalde roba mucho!, antes era maestro, de cooperativismo, y tenía una pequeña casa. Y ahora tiene...una grandota -¡casi como la del presidente!- dos yates, otra casa en Ayacucho...”. Una noieta que ha fet la passantia com a administradora a l’alcaldia ens explica tots els trepijocs que fan amb la comptabilitat.

Un grup de joves estan preparant una protesta pel dia 12 d’octubre, davant l’alcaldia. Un dels principals actes oficials serà la inauguració de la nova plaça Simón Bolívar i els joves diuen que abans que places volen aigua i llum a les seves cases, volen que els carrers estiguin ben asfaltats, “las calles estan llenas de agujeros, en época de lluvias allí se crían los zancudos -els mosquits que els porten les malalties- y aunque vengan con la fulmigadora...”.

Que curiós, just davant de la nostra casa n’hi ha una altra que sí que te llum, pensem que deu tenir un generador propi. Els hi preguntem als joves i ens expliquen que la senyora de la casa és molt amiga de l’alcalde, del partit, del PPT, Patria Para Todos, chavista.

“muchas misiones, muchas misiones, pero...”

AI, AMAZONES, COM ENAMORES!

San Fernando d’Atabapo, Estat d’Amazones, 9 d’octubre de 2007.

Els tambors fan retrunyir San Fernando, estan preparant la marxa per a la celebració del 12 d’octubre, el dia de la resistència indígena. Abans que Chàvez pugés al poder, es celebrava el dia de la raça, el dia de la trobada de dos mons o el dia del descobriment d’Amèrica.

San Fernando és la capital del municipi indígena d’Atabapo, aquí s’hi respira molta tranquil.litat. Un passeig cap a les afores ens fa descobrir noves fruites, d’unes textures i sabors quasi inimaginables, la guama i el temare. Aquí hi viuen més de 5.000 persones, és com una petita ciutat enmig de la selva de l’Amazones. Casetes baixes i de molts colors, en aparença els carrers estan nets, sense basura a cada cantonada. La gent és molt amable i agradable. Ressalten algunes edificacions estranyes com una caserna militar a l’entrada del poble pel port del riu Orinoco, un gran supermercat en construcció, un gran hospital també per acabar de fer, el futur centre de rehabilitació per a dones maltractades... ens expliquen que també volen construir-hi una presó i no ens creiem que sigui pels habitants de San Fernando.

A San Fernando hi arribem pel riu Orinoco, amb una voladora –llanxa-. Casi no tens cap altra més opció. Els avions que hi arriben són els dels militars, només hi ha una agència de viatges i són molt pocs i cars els avions que volen, hi ha hagut molts accidents. Per terra està la selva profunda.

Hem arribat fins aquí perquè hi viu i treballa Dimilson, un col.laborador de l’oficina tècnica del Vicariat apostòlic de Puerto Ayacucho. Ara està treballant pel govern, amb la Misión Árbol. L’acompanyem en la seva feina. Arribem fins a la comunitat Pintao, pel riu Atabapo, un afluent de l’Orinoco. Això és com un paradís, una platja d’arena blanca, unes grans pedres negres, que semblen molt antigues, i una gran plaça circular que mira cap al riu. Al voltant s’hi conformen les cases, no de forma irregular. Cases fetes amb pals creuats, fang i el sostre de fulles de palma. Els colors càlids de l’arena i les cases combinen a la perfecció amb els colors freds dels arbres i els seus fruits, que també voregen aquesta gran plaça. Just al centre, mirant amb línia recta cap al riu, està l’església, en un costat hi ha la campana i a l’altre l’escola.

Creuem la plaça, direcció cap a la selva. Dimilson vol confirmar la feina feta pels indígenes, un d’ells ens acompanya i ens explica la labor dels últims dies. Dimilson l’aconsella en alguna coseta mentre ens va explicant el que ha passat amb aquestes terres. La selva primària queda molt lluny d’on estem. Això és una gran esplanada, han cremat les terres i aquestes s’han empobrit tant que només hi creix pura grama. Això és la desforestació. Diuen que hem retrocedit al inicis de la vida a la terra. La qüestió està en si serà recuperable. La Misión Árbol té precisament aquest objectiu, recuperar les terres perdudes i les comunitats hi treballen dur, tenen esperances.

La transformació és possible. Les iniciatives Agroforestals a les comunitats indígenes de l’Amazones comencen a donar els seus fruits – mai millor dit-. Fa més de quatre anys que es va començar a treballar amb els i les indígenes sobre aquest tema. Les barreres d'entrada són fortes: dinàmiques productives capitalistes, desconfiança en els i les promotores, requeriments d'esforç i implicació. No obstant això són ja 8 les comunitats al municipi d’Atabapo (Estat d’Amazones) que han iniciat la seva marxa cap a l’agroforestia.

El treball comença amb la conscienciació dels i les protagonistes del canvi, els propis indígenes. A través de xerrades i reunions es convencen que són capaces de portar a terme els projectes. Després es dóna un intercanvi de coneixements entre lxs técnicxs (coneixements teòrics) i les comunitats (herència cultural). Aquí entren en joc els i les ancianes i sabis indígenes, que recorden els més joves conceptes pràctics com: el moment idoni per a plantar, la forma de podar una o altra planta o el perquè d'una o altra malaltia. És un treball valuós doncs costa posar en comú aquesta saviesa. En aquesta terra, per desgràcia, hi ha molts antecedents d'espoli. Per exemple, no són poques les ocasions en les que una vegada coneguts aquests secrets mil•lenaris, s'han utilitzat en profit aliè. Per això el coordinador, Dimilson, és un indígena, amb el qual comparteixen la cultura, la llengua i la terra. I amb ell es dóna la confiança suficient per a posar sobre la taula aquests coneixements. Encara així en l'art de la medicina natural són més reàcies a contar, i els horts medicinals que proposa Dimilson són encara una il•lusió. Seguint endavant se selecciona la parcel•la de terreny sobre la qual treballar. En principi no molt gran, 1 o 2 hectàrees. S'escull un terreny que ja ha estat explotat pel monocultiu per a tractar de recuperar-lo. Després es tracta de seleccionar les espècies més adequades per a cada terreny. L'anàlisi del sòl en laboratori no és possible, pel que s'opta per un assaig real i directe. Es pren una petita porció de terra i se sembren multitud de llavors, a veure quines funcionen millor. Un dels punts forts d'aquesta proposta és que el banc de llavors és autòcton. Són recol•lectades per la pròpia comunitat en la seva regió, mantenint una genètica que segur, està adaptada.

Antany els programes de desenvolupament del Govern els portaven les llavors, obligant-los a plantar una varietat determinada que no s'adaptava bé. A més el programa incloïa abonaments i pesticides químics que cremaven el sòl. Era un desastre, les ajudes que prometien els polítics s'acabaven després de les eleccions, i les terres acabaven abandonant-se. Els fèiem aquesta reflexió: “cuidin bé als arbres, que duren més que els polítics”.

Finalment, una vegada es té el convenciment i el coneixement i s'ha seleccionat la terra i la llavor, es passa a la pràctica, sembrant les parcel•les. Les llavors es germinen a part en un viver creat per la comunitat en condicions òptimes de temperatura i humitat. Al viver sempre hi ha planters de més per a substituir els que es van morint. La parcel•la es projecta amb un objectiu principal (espècie base) i diversos secundaris (espècies complementàries). L'objectiu principal és un cultiu que els permeti subsistir, és a dir, pugui abastir-se la comunitat i tinguin per a comerciar el producte i els seus derivats. Per exemple les parcel•les visitades a Pintao, són de merei, del que s'extreu un fruit boníssim llest per a la venda, però del que també es pot fer melmelada, de la sàvia es processa una espècie de vernís protector de fusta, de l'escorça del fruit un oli medicinal, etc. Aquests productes derivats poden ser tractats per la resta de la comunitat, implicant-los així en el projecte. Intercalades amb les fileres de merei, es conreen diferents espècies de palmell, pinya, yuca, banana,… que compleixen amb els objectius secundaris: varietat en l'alimentació i cobertura de productes tot l'any, fusta, residus de poda per a l'abonament, plantes medicinals, i altres.

L'Estat, a través de la Misión Arbol, promociona aquesta activitat, gestionant les tasques de coordinació tècnica i subvencionant als i les agricultores amb un jornal diari. Els beneficis generats per la comercialització dels productes són totalment per a la comunitat.

Com es pot observar el comerç posterior i la generació d'ingressos monetaris segueix estant present en la agroforestia, no obstant això aquestes pràctiques podrien encaminar-se cap a l'autonomia de les comunitats i cap a una vida sense diners (Una companya anarquista ens comentava que va estar una època vivint en comunitats aïllades perquè era el més semblat a viure al marge de l'Estat).

A l’acabar la feina ens inviten a prendre yukuta una mena de beguda feta amb aigua i yuca trossejada –el mañoco-. És molt típic això, a totes les comunitats en tenen, a totes hores, fa passar la sed i la gana. Ho posen amb un gibrell i una tassa o un totuma, i tots en van prenent. En un principi trobes un gust una mica fort però a cada glop està una mica més bò. Malgrat havíem fet un bon esmorçar, coco, aguacate, cambur –plàtan petit- (tot recèn collit de l’arbre) i un tros de pà amb una tassa de cafè, la gana tornava a obrir-se. La yucuta ens ha fet aguantar fins a l’hora de dinar. Malgrat seguim una dieta vegetariana i és mala època per a la fruita, ens estem alimentant molt bé.

Tornem cap a San Fernando. Casi una hora navegant amb bongo pel riu Atabapo, li diuen el riu negre -si en treus un got sembla una coca-cola aigualida-, el qual a l’arribar a San Fernando conflueix amb el riu Guabiari i amb l’Orinoco, el riu blanc, és més arenós. El riu Atabapo dóna la vida a San Fernando, és on ens hi banyem, rentem, pesquem, riem. El riu també ens dóna l’aigua que bevem. Ara encara estem a temporada de pluges i el riu va ple, ens diuen que hem vingut en mala època, que hem de tornar un estiu, a partir de gener, quan el riu s’asseca i només hi queden els canals, que és preciós, que es forma una gran platja, immensa, d’arena blanca –“puro azúcar” ens explica Celia, la germana de Dimilson i qui ens ha cuidat molt bé aquests dies.

Ai, Amazones, com enamores!

DUES FORMES DE VIDA

Casuarito (Colòmbia), 7 d'octubre de 2007.

Veiem Veneçuela des de l‘altra banda del riu Orinoco, des de l’Estat de Colombia. Un diumenge els carrers estan tranquils, la calor fa que la gent es resguardi a les seves cases. Altres ens atrevim a passejar per les rodalies del poble, grans pedres negres, grans sargantanes pintades de colors i una mica de vegetació conformen el paisatge de Casuarito. Tornem a la vora del riu on la brisa ens acarona, ens salva d’aquesta bromadora calor que s’albira Colombia a dintre.

Casuarito és el poblet colombià que mira al moll de Puerto Ayacucho. Fa un temps enllà els i les veneçolanes venien a comprar-hi perquè la moneda colombiana (el peso) estava més devaluada. Avui és la moneda veneçolana (els bolívars) els que valen menys i les petites botigues i els grans magatzems de Casuarito romanen desèrtics però encara oberts, potser a l’esperança.
Una llarga i verda cortina de selva tapa la ciutat veneçolana. Puerto Ayacucho és calorosa, grisa i massa bruta. Aquí, la gent s’alimenta bàsicament de fregits –empanadas, papas i arepas fritas-. Sort dels sucs de fruita fresquets -dels jugos naturales-, perquè si trobem una amanida serà amb maionesa. Una ciutat amb forta presència de colombians i àrabs, que regenten la majoria dels negocis, comerços i restaurants, i reforçada per files de militars. Chàvez està socialitzant el país però també l’està militaritzant.

En aquesta ciutat, a les portes dels bancs s’hi formen cues de quilometre i mig, controlades pels policies, on la gent s’hi passa tot el dia. Aquesta gent viu a costa de les ajudes del govern. També es formen cues a la porta del Mercal on el govern ven a un preu molt baix els productes alimentaris bàsics. Això forma part d’un pla excepcional de “desenvolupament econòmic i social” per a l’abastiment d’aliments de la cistella bàsica, que pretén fer efectiu l’art.75 de la Constitució, sobre els drets socials i de les famílies. “Cuando el pueblo necesita, su Gobierno Revolucionario ¡responde!”.

Al voltant de Puerto Ayacucho estan assentades les comunitats indígenes de l’Amazones, moltes d’elles absorbides per les dinàmiques capitalistes i les polítiques públiques del govern. N’hi ha que ja s’han venut, al 100%, al capital, al negoci del turisme. Varem arribar-nos fins al Tobogan de la Selva, un parc aquàtic construït en un riu, com una mena de balneari natural. Les típiques Churuatas – sostres circulars fets a base de fulles de palma-, on ens cobren per penjar-hi els chinchorros –les hamaques fetes amb fil de nylon, més fresquetes-, li acaben de donar el toque amazònic. Amb això la comunitat Coromoto es guanya la vida, en detriment d’aquest gran i espectacular espai natural. Si un dels indígenes encara vesteix de la forma tradicional és perquè cobrarà per fer-se una foto amb els turistes.

Una altra de les activitats que l'home blanc ha imposat, directa o indirectament, als i les indígenes, és l'agricultura. Bàsicament aquestes comunitats s’han alimentat durant centenars d'anys de la caça, la pesca, i la recol•lecció. El contacte amb la cultura criolla els ha dut a adoptar règims agraris totalment estranys al seu hàbitat. Començant per la introducció de cultius exògens com els cereals, que precisen superfícies de terreny regulars i maquinària per a la seva elaboració. Això a l’Amazones és inviable: primer perquè les condicions de insolació directa en aquest clima tropical ofeguen el cereal; en segon lloc, a causa de la falta de recursos econòmics de les comunitats per a l'adequació a la maquinària; i tercer pels problemes associats de plagues i malalties al tractar-se de plantes no adaptades.

També està fallant el monocultiu d'espècies locals com són el blat de moro, la pinya o la yuca. Els problemes són greus i estructurals. El sistema de producció capitalista exigeix productivitat i excedents, una cosa que xoca de ple amb el pensament indígena – prendre de la naturalesa només el necessari-. La pràctica ancestral de la crema de vegetació ha canviat de sentit. Abans, les parcel•les cremades eren utilitzades durant 3 o 4 anys, com assentament i una mica de cultiu. Després, en una pràctica seminòmada, es traslladaven cap a un altre assentament llunyà, i aquesta parcel•la era abandonada durant dècades, temps suficient perquè la selva es recuperés. No obstant això, cada vegada aquestes parcel•les són més grans –necessitat d'excedents-; queden més esquilades pel monocultiu i els productes químics que esgoten els nutrients –necessitat de productivitat-; i són utilitzades més pròximament, en temps i espai – van fent-se més sedentaris-. Per això, aquestes pràctiques estan destruint la selva.

És paradoxal com, passats els anys, evidenciats els errors, l'home blanc pretén encara reeducar a l'indígena en les pràctiques de cultiu. Conceptes com agricultura ecològica o cultius agroforestals sonen ara en els programes de desenvolupament. Desenvolupament sostenible!? Quina gràcia, ara pretenem ensenyar a les comunitats indígenes què és el desenvolupament sostenible, quan durant milers d'anys han viscut en harmonia amb la selva i s'ha mantingut intacta fins a la nostra arribada! Algun vell jivi, piaroa, o de qualsevol altra ètnia amazònica, observarà aquests canvis en els nostres “ensenyaments” i ens cridarà bojos. Té raó. Després de dècades ficant-los-hi al cap conceptes com economia, mercat, oferta i demanda…; després d'anys suggerint-los productes industrials com roba, sabates, televisors, cotxes…; després de forçar-los a un ritme estressant, ara… Ara venim nosaltres a dir-los-hi que tornin a les seves arrels, al respecte a la naturalesa i al consum responsable? Així d’egocèntrics som els i les del Món Actual. Molts i moltes d’elles ara no volen donar aquest pas enrere (no tot avanç és positiu). Ara algunes famílies depenen dels ingressos que obtenen en els mercats per a comprar menjar al super, ja que no poden nodrir-se d'un únic producte – que és el que sembren-. Depenen a més dels diners per a pagar la gasolina que transporti el seu producte fresc fins a la ciutat. Abans la diversitat de productes d'una comunitat era suficient per a alimentar-se juntament amb els fruits recollits al bosc. Ara per a recollir aquests fruits, han de caminar hores ja que els terrenys del seu voltant són pastura del monocultiu exterminador. Ara alguns/es d'aquests/es indígenes han sucumbit a les comoditats del capitalisme i ja no surten a caçar o recollir guanabanas, han anat a les ciutats i viuen demanant almoina i reciclant a les escombraries. “També tenim dret a viure” –deia un dels indígenes que viu al costat del basurero - que trist! Aquest sistema és culpable que hagi canviat tant el seu concepte del que és viure. Malgrat tot segueixen existint comunitats que viuen de forma tradicional, en alguna cosa es nota la influència cultural, i segueixen mantenint la seva cosmovisió: l'ésser humà com a part de la naturalesa, no com a amo; el respecte mutu, el consum responsable, el sentiment de comunitat.

En qualsevol cas és necessària la tasca de fomentar aquesta volta a les arrels, però segueix sent paradoxal que siguin ONGs externes qui ho faci. L’Oficina Tècnica del Vicariat Apostòlic de Puerto Ayacucho promou els cultius agroforestals, que vindrien a ser una pràctica entre la Agroecología i la Permacultura. Intenta conscienciar a l'agricultor (aquell que ja va caure en els principis de l'agricultura intensiva) dels avantatges de la sembra d'espècies complementàries, de l'abandó de les pràctiques de crema, de la combinació de cicles, de l'aprofitament dels residus de la poda com a substrat… Bàsicament es tracta de fer una parcel•la que imiti a la naturalesa, mai serà com aquesta, però sempre millor que els latifundis cerealistes de l'agricultura “avançada”. Imitem més a la naturalesa perquè és milions d'anys més sàvia que nosaltres.

ORINOCO INDÍGENA

Comunitat de San Vicente del Orinoco, municipi d’Autana, 3 d’octubre de 2007.

“Patria y fronteras –Bienvenidos- somos los mejores”, diu un dels controls militars pels que hem de passar per arribar a la vora del riu Orinoco. En total ens han parat quasibé 10 vegades, l’excusa era el control del contraband, en realitat el que volíen era molestar-nos (i van acabar aconseguint-ho) perquè duiem tres barrils de benzina pels indígenas, els quals la necessiten sobretot per circular amb les barques, l’únic canal de comunicació que tenen és el fluvial.

La Ley Orgánica de los Pueblos y Comunidades Indígenas (LOPCI), aprovada l’any 2005, estableix la lliure circulació de mercaderies però els guàrdias restringeixen la circulació de la benzina, hi ha un fort control; serà perquè el major contraband de gasolina el fan els propis guàrdias? Aquesta llei també permet l’intercanvi de mercaderies amb les comunitats colombianes –que se separen només pel riu Orinoco-, però això a la realitat encara menys es permet. El contraband de gasolina s’explica pel preu, ja hem dit en altres cròniques que a Veneçuela és molt barata en canvi, a Colòmbia el preu es multiplica.

Arribem al port de Morganito i ja veiem l’Orinoco, d’on surt tanta aigua?, ens preguntem.El riu és impressionant, com a mínim 500 metres d’ample, sembla un pantà. Una corrent marró que arrosega part de l’ànima de la selva. A l’altre costat, l’Estat de Colòmbia, però a les dos voreres el mantell selvàtic que no entèn de fronteres. Ens hem montat en un bongo, un tipus de barca allargada i estreta, de xapa metàl.lica i propulsada a motor. També n’hi havia fets a partir d’un tronc d’arbre. Hem navegat durant una hora direcció sud fins a la comunitat de San Vicente del Orinoco, on s’ha fet la reunió dels líders Jibi. El sol ha picat fort però el vent que ens donava a la cara, a l’estar en moviment, feia una sensació molt agradable. Rosaline ens relata històries del riu, el contraband, els animals salvatjes que hi viuen, com baixa de nivell 10 metres al final de la estació seca, perquè s’hi fan ones, etc. Mirant a un i altre costat es veu la paret llarga i verda d’arbres, l’Orinoco omnipresent, i el nostre bongo al mig. Que petits que som!

La reforma de la constitució venezolana afecta especialment perquè s’afegeix un precepte que estableix la facultat del President de la República a “decretar Regiones Especiales Militares con fines estratégicos y de defensa, en cualquier parte del territorio y demás espacios geográficos de la República. Igualmente podrá decretar autoridades especiales en situaciones de contingencia, desastres naturales …” . Això afectarà especialment a l’espai fronterer, als pobles de l’Orinoco, sobre els que ja abusen bastant. Aquesta setmana toca que les comunitats aportin la seva opinió sobre la reforma de la constitució a l’Asamblea Nacional i molts dels pobles indígenes ni tan sols ho saben.

Hem conegut a líders de la comunitat dels Jivis o Guajibos, com també s’anomenen, i hem participat en una de les seves reunions, invitats per la gent de l’equip tècnic de l’oficina de drets humans del Vicariat apostòlic de Puerto Ayacucho. Erem 35 indígenes i cinc criollos. Alguns dels indígenes han vingut com a representants de les altres comunitats Jivi que integren el municipi d’Autana, a la roda de presentacions alguns s’han presentat com a capitanes, xamans, líders, promotors, representants parroquials o professors. Ha sigut un plaer assitir a aquesta assamblea, a la que també ens hem presentat, com a visitants, molt agraits a l’oficina per portar-nos i a ells per la seva hospitalitat.

La llengua no ha sigut cap problema, els indígenes parlen Jivi i així han parlat durant tota la reunió, de tant en quant ens explicaven en castellà el resum i els seus acords.

Després de la roda de presentacions, s’ha posat damunt de la taula varis temes, que ja s’havien tractat amb altres comunitats, com per exemple, l’autodeterminació, la demarcació, la reforma de la LOPCI, els Consejos Comunales, la reforma de la Constitució… Es varen centrar amb el tema de les demarcacions, establert per la LOPCI, sobretot perquè no coneixen aquesta llei que tant els afecta. Entre nosaltres venia una advocada, que els ha estat explicant els punts principals d’aquesta llei i els de la proposta de reforma.

Són les 12h, l’hora del almuerzo, la reunió s’atura per a degustar una sopa de peix blanc, pà de yuca i cafè. En aquesta època la base de l’alimentació és el peix doncs de fruites i verdures n’hi ha molt poques, no és temporada.

Actualment encara no s’ha dut a terme cap demarcació a l’Amazones (el que existeixen són mapes mentals, fets pels propis indígenes) i la llei ja es vol reformar, en detriment dels drets que ja havien aconseguit que se’ls hi reconeguessin.
La demarcació es fa per territoris. Actualment, la llei estableix que correspondrà a les comunitats tot el territori del municipi demarcat, en conjunt. En canvi, amb la reforma només es reconeixerà la propietat del territori de cada comunitat i les terres que quedin entre cada una d’elles es declararan zones de règim especial (ABRAES), és a dir, del govern nacional. La llei actual estableix també que la demarcació la poden sol.licitar les pròpies comunitats, en canvi, amb la reforma s’elimina aquesta possibilitat i per tant, la demarcació la farà d’ofici la governació. Altres propostes de modificació de la LOPCI són, per exemple, que s’igualen els drets de qualsevol persona física o jurídica (com empreses) als dels indígenes en el seu territori; que es canvien conceptes com el “d’aprofitament” de les terres pel del “disfruit”, el concepte “terra” per “territoris comunals”… Amb la LOPCI s’havia aconseguit reconèixer una sèrie de drets que ara, pot ser per facilitar la tasca del funcionariat o per pressions econòmiques, es volen restringir.

El passat 7 de setembre es va aprovar la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenas, aquesta és una de les altres informacions que els duiem als Jivis.

Veiem que els problemes més grans de les comunitats són la falta de informació sobre les actuacions del govern que els afecten directament i la falta d’unió entre els pobles indígenes. Aquestes serien les explicacions per les que trobem a faltar la resposta directa dels indígenes. Malgrat existeixen reconegudes organitzacions indígenes, molts d’ells, com és el cas dels Jivi, viuen d’una forma tan aïllada que els hi és molt difícil presentar les seves propostes i fer valdre les seves reivindicacions. El temps a la vida moderna va massa ràpid pels pobles indígenes.

La tasca de l’equip tècnic és precissament transmetre aquesta informació i animar a la lluita i a la unió entre els diferents pobles (ens és curiós que l’esglèsia tingui interès i promogui aquest tipus d’iniciatives, estem en altres realitats). Per exemple, la LOPCI reconeix la personalitat jurídica de les comunitats i això vol dir que no cal que s’organitzin com a Consejos Comunales ni com a Cooperatives, però com deiem, això no ho saben els indígenes i, des de les institucions, els marejen amb papers i burocràcia innecessària.

La reunió està acabant, queda una hora per concretar la pròxima trobada: el lloc, la data, i l’aportació de cada comunitat, lo qual porta un llarg debat. “Nosaltres dues ampolles de kata, nosaltres café i sucre, jo em comprometo a caçar un cérvol, la meva comunitat portarà la yuca, nosaltres el peix…” al final s’entenen. Ens fa gràcia comparar la situació amb les assamblees de La Farga, que estem hores i hores concretant qui fa dissabte el menjador, qui els cartells, qui s’encarrega d’això i allò…ji ji ji.

Hi ha una proposta feta per una de les organitzacions indígenes que reivindiquen el reconeixement de tot l’Estat d’Amazones com a territori indígena i així evitar les diferències i les disputes que puguin sorgir entre els diferents pobles. Ara la terra no és de ningú, tots i totes l’utilitzen lliurement; no entra dins la seva forma de vida que els militars posin controls i demanin papers i autoritzacions per a circular. La lluita dels indígenes és per l’autodeterminació.

Mérida - Puerto Ayacucho en 24 hores

Puerto Ayacucho, Edo. Amazonas. 2 d'octubre de 2007

Des de que vam sortir de San Fernando d'Apure* que estem travessant un paisatge increïble. Un autèntic desert d'aigua, maresmes interminables poblades d'arbres enfonsats fins a la meitat, plantes flotants i denses prades humides. La ramaderia extensiva es desenvolupa sorprenentment sobre aquests pasturatges inundats. Ramats de búfals, cavalls, egües i burros es mullen la panxa mentre rumien, acompanyats d'una infinitat d'aus que mai havíem vist, ocells de tots colors… i travessant aquesta immensitat, la carretera direcció sud. Una carretera en supervivència, esquitxada de forats que el conductor esquiva amb desgana. L'autobús va ple com sempre, hi caben 25 però hi anem 30, nens i nenes a braços, 6 a l'última fila, i algun de peus al passadís ( durant 6 hores). La música tradicional veneçolana ens acompanya de fons, a tot volum. La superfície coberta d'aigua de les maresmes actua de mirall discontinu, i ens retorna el reflex del cel plagat de núvols. La millor càmera és la memòria.

Travessem pel Paso del Burro el riu Meta, el més gran dels tres que hem creuat en chalana – plataforma flotant amb motor-; en els dos primers passos s'estan construint ponts, en aquest hauran d'esperar més. A l'altre costat del pas hi ha un control de la Guàrdia Nacional. Succeïx una cosa una mica estranya. Un tipo jove que viatja amb cotxe amb una dona, es fica a l'autobús durant el pas del riu. Duu a la mà una carpeta amb documentació, i res més. Creua el control assegut al costat nostre, aparentment tranquil, i la dona amb el cotxe, a l'altra banda. Uns quilòmetres més endavant demana parada i es baixa al costat d'un petit bar de carretera. És obvi que una dona sola al volant és menys sospitosa, però quin era el motiu d'aquesta estratègia? estava fitxat? tràfic de drogues? o era un guerriller colombià?

Ens estem acostant a la frontera Colombiana. Ens han contat que aquesta zona és una mica perillosa. De vegades, l'escamot creua la frontera fugint de les escaramusses amb l'exèrcit. Aquí s'han produït alguns segrestos d'occidentals. Nosaltres vam jugar a imaginar que faríem si som segrestats per les FARC. Els diríem que som de famílies humils; els diríem que nosaltres també som revolucionarixs; que si volen fer pressió política doncs que ens tinguin uns dies segrestats, però que ens donin per a menjar, ji ji, ja ja…però segur que si et trobes en aquesta situació no t'atreveixes ni a obrir la boca. Fora de bromes, perquè us quedeu tranquils i tranquil.les, segresten als i les turistes ricaxondes que salten a la vista, nosaltres anem molt bé amb Rosaline i Verónica.

Elles treballen amb el Vicariat, de l'església catòlica, pel desenvolupament de les comunitats indígenes, ens han rebut de meravella. El pla és atractiu, passar amb elles aquests dies, acompanyant-les en el seu treball, fins al diumenge. Demà pel matí ens endinsem a la selva, anem en una de les comunitats, doncs està convocada una reunió sobre els drets dels pobles indígenes, especialment per a debatre la proposta de reforma de la llei orgànica dels pobles i les comunitats indígenes.

-----

*San Fernando d'Apure: una altra de les monstruoses ciutats de Veneçuela, lletja, bruta, calorosa… l'única cosa que val la pena de veure és el riu que la travessa, immens, infinit, impressionant.

MÉRIDA PRECIOSA

San Rafael de Tabay, Mérida, 30 de setembre de 2007.

El CEA, Centro de Estudios Ácratas, és un espai llibertari, millor dit l'espai llibertari de Mérida. Aquí s’hi realitzen diverses activitats obertes: xerrades, passis de vídeo, concerts o tallers, i s'hi està constituint una biblioteca lliure especialitzada en anarquisme. Es tracta d'un petit local situat dintre del Centre per al Desenvolupament Comunitari La Líria. Aquest centre és compartit per altres projectes, tals com la Ràdio Ecos, una Associació Ecologista, un centre d'atenció mèdica de Barrio Adentro*, la Misión Robinson** – que comparteix el local amb el CEA-, i al seu torn disposa d'una pista de futbol i un petit rocòdrom on nens i nenes del barri passen la tarda, també hi ha una petita capella on es reuneixen vellets i velletes per a celebrar l'eucaristia.

Aquest espai volia ser utilitzat pel govern com un lloc militar, no obstant la comunitat oposant-se a aquest propòsit, va trencar els candaus i va ocupar el lloc per fer un treball social més necessitat que la presència militar. La Líria es troba al límit fronterer entre dos barris, Pueblo Nuevo i Simón Bolívar, dos barris en conflicte entre sí i amb ells mateixos. Les bandes de joves d'ambdós barris volen dominar la seva zona, i les disputes es resolen a ganivet quan no a pistola. Els joves anhelen poder. Poder dintre de la jerarquia de la banda, per això han de demostrar un valor que es medeix en nombre de víctimes. I poder econòmic que els faci sortir de la misèria que els envolta, per això es dediquen a l'atracament a mà armada o al tràfic de drogues. Malandros li diuen aquí a aquest estereotip de delinqüent sense escrúpols, capaç de pegar-te un tir per unes sabates. No estan per hòsties, o et roben, o et maten i et roben. Encara que, amb aquesta carta de presentació, els i les companyes ens asseguren que prefereixen al malandro que al policia. El policia et fot la vida, t'amenaça, et persegueix, t'extorsiona; el malandro, a males, et fot, però d'una sola vegada.

D'aquestes realitats ens en parla Carlos, amb qui entablem una especial amistat. Carlos va ser qui ens va recollir el primer dia a la Terminal i qui ens ha fet d'amfitrió en les distintes Méridas.

Mérida, turistes i estudiants, és la primera vegada que veiem guiris des de que vam arribar. Ara no n’hi ha molts però clar, el telefèric més llarg del món, que és la principal atracció, està espatllat. La ciutat, molt més tranquil•la que Caracas, està plena de botigues de records, pubs, centres de viatges i posades.

Mérida Preciosa: carrers que es converteixen en rius quan plou a bots i barrals; bars clandestins que s'obren a partir de les 9; als carrers bústies de denúncies i venda de textos legals; militars, policies i guachimanes; i mentrestant xerrades nocturnes sobre les polítiques de Chávez.

Els Andes, els seus rius, les seves cascades, les seves aigües termals, els seus camins de cabres, els seus boscos humits tropicals. Un lloc on el temps se't passa contemplant l'horitzó. Les glaceres a més de 4000 metres cada any tenen menys neu. No obstant, els pobles més alts de l'Estat conserven el sabor característic d'una cultura mil•lenària. Hem caminat per muntanyes empinades, sota el trepidant ritme de Fabián, en les quals se sembren patates i alls a la més mínima escletxa de terreny cultivable; les vaques i els cavalls pasten lliurement i les cases aïllades dels pastors mantenen una forma de vida ancestral. L'altra cara dels Andes és el poble adinerat de Mucuchíes, el parc temàtic de La Andana -on es representa la vida dels anys 1930’ - i els grans jeeps.

El hardcore de Disentir fa retrunyir les muntanyes de San Rafael de Tabay; el compàs imparable de Fabián a la bateria, la guitarra d'Abilio i el baix de Juan acompanyen els crits llibertaris de Fernando. Els esperem aviat en un toque a Barcelona, seran tan ben acollits com ho hem estat nosaltres.

L'estada s'allarga a Mérida, doncs d'un dia per l'altre, es prepara una xerrada al CEA sobre la lluita anticarcelària a l'Estat espanyol. Hi participem juntament amb el nostre estimadíssim company saragossà Marshall, qui ens omple d'alegria i simpatia aquests dies, i amb qui també varem compartir la xerrada a Caracas. Ell ens parla sobre la iniciativa ciutadana contra la macropresó de Zuera, nosaltres expliquem les experiències dels grups de suport a presxs de Catalunya i la campanya contra les condemnes de llarga durada; però les ganes de saber dels i les companyes ens fan passar d'un tema a un altre, i ens pregunten sobre la okupació, sobre la realitat dels llatinoamericans a Europa, el racisme, els grups de nazis…

Diumenge tarda, Aló Presidente. Fons de Sabana, camises rojes. Parla Chávez. Del socialisme moral, social, econòmic i militar. De la revolució de la salut, de l’educació, de l’agricultura i de la moneda. “Rumbo al Socialismo Bolivariano”, diu el President. Avui els tems principals són: el nou Sistema de Salut –s’han inaugurat nous centres mèdics especialitzats en barris on no arribava ni tan sols el centre mèdic ordinari-; la nova moneda, el Bolívar Fuerte a canvi del Bolívar Debilitado -ens recorda el canvi de la pesseta per l’euro, veurem que passa amb l’arrodoniment-; el procés constituent a l’Equador; el nou sistema de producció massiva de blat de moro -l’augment espectacular de la productivitat tindrà alguna cosa a veure amb l’ús de transgènics?-, “somos y seremos de maíz”, diu el President. El paternalisme d’Estat s’encarna en l’ adoctrinament televisiu del President-Estrella Chávez. Lamentablement, els seus gestos ens recorden als d’un militar i la seva parafernàlia a la dels venedors d’enciclopèdies a domicili.

---------------------
* Barrio Adentro és un programa del Govern de Chávez per a acostar als barris l'atenció mèdica pública. Aquest programa consta de diverses fases, 1 atenció primària bàsica, 2 hospitals generals i 3 (recèn inaugurada) centres especialistes. A través d'aquest programa s'han incorporat gran nombre de metges cubans a la sanitat pública veneçolana.
** La Misión Robinson és una altra de les iniciatives del govern chavista, amb la qual es pretén alfabetitzar a sectors de la població adulta que no van tenir la possibilitat d'aprendre.